I

Apaga les llums i obre la porta del cotxe, però no baixa de seguida. El recorre un calfred ara que l'aire gelat el toca directament. Sospira mentre es col·loca un cigarro entre els llavis, tan secs, i un baf dens evidencia la dolorosa fred. Intenta encendre un misto mentre baixa amb moviments lents i pesats, però els dits adormits fan que el trenqui. Es sent estúpid i maleeix amb veu baixa, fent així que una nova bafarada el cobreixi durant un breu instant. Resignat, agafa un altre llumí i el frega contra la capsa, aquesta vegada amb més cura. Apropa la feble flama al tabac i pipa fort, deixant-se omplir de fum que allibera poc a poc. “Hauries d'haver agafat un paraigües”, es diu, més per trencar el silenci que per cap altra cosa, i tanca la porta espolsant-se alguns flocs de neu de l'abric. Després d'una altra pipada, comença a allunyar-se del cotxe, arrossegant lleugerament els peus mentre camina.

Cridar...

D'alegria, de tristesa, en broma, perquè si, perquè no pot ser, perquè jo una vegada, perquè si hagués fet allò, perquè ¿per què cony vaig haver de fer allò altre?, perquè sento que esclato, que peso, que floto, em marejo, vomito i torno a rebentar quan la tremolor que ha començat a les cames m'explota al pit.

Que per una olor que sento de passada em venen arítmies, em giro i espanto una pobra dona. I no puc evitar un somriure en sentir-me tan estúpid, tan petit, tan ingenu. I de nou, al cap dels dies, aquesta brogit que no em deixa pensar, ni veure, ni sentir amb claredat, i només puc admirar-me del món i de les persones; que una fulla que cau em sembla un poema i no sé quan parar, o seure, o recordar-te i tornar a posar-me a córrer i tornar a espantar una altra dona que intentava creuar la Gran Via acompanyada d'un gos que em borda protector.

Si aquesta ciutat m'enamora, és culpa meva que no pugui ser un més? Si trobar-me un cabell pres de l'abric fa que ensenyi les dents amb una ganyota al primer a qui em creui, com pots acusar-me de no saber on sóc? Si dubto i després me'n ric perquè sé que no canviaré, que no puc canviar, que m'enganyo i m'enganyes - per què? - quan intento evitar trasbalsos no fos cas que la mala vida em tornés la jugada, que no puc ser fred, ni clar, ni regular, tan sols la vora que ressegueix la serra a l'horitzó, i els rajos de sol que baixen a batzegades com la sang que m'escalfa les galtes encara que tregui bafarades amb cada sospir si et veig marxar i no et gires per mirar-me.

Respiro.

I hi torno. Amb alegria, amb tristesa, de broma, perquè si, perquè és impossible, perquè tu una vegada...